dijous, 4 de novembre de 2010

El Papa de roma que por la puerta trona

Hem de ser sempre anti-tot?

A mi el Papa me la sua bastant, igual que molts dirigents del món, però em cansa molt i sobretot a Catalunya, la tendència a sempre posar-nos de cul amb qualsevol cosa que vingui. Jo particularment penso que la intolerància cada vegada s'està decantant més cap a la gent s'autoetiqueta com a antisistema i que, per sistema, va sempre en contra de tot. No sóc catòlic practicant però considero molt important la part del trascendent en els humans, digue-li religió o digue-li el que vulgueu. Encara no conec a ningú que no estigui d'acord amb el missatge de Jesus (sigui veritat o no) d'estimar als demés, respectar als altres...el problema és que l'estament clerical històricament ho ha transmès amb el cul. El papa, pel que veig, representa l'essència màxima d'aquesta doctrina de les males formes, però per molta altra gent representa el missatge de Jesús. Heus ací el problema. Qui ha viscut la religió d'una forma propera i agradable doncs s'hi sent identificat i els qui han viscut la religió com a imposició a l'escola o a casa no en volen sentir a parlar. Dit això, siguem una mica educats i elegants i no toquem els pebrots als qui si que els interessa aquest tema. I tots els que dieu que sou laics, (recordem que Espanya no és un estat Laic, sinó Aconfenssional, no foteu el hipie de fer cua quan ve el Dalai Lama perquè és més cool. A mi no m'agraden les curses que tallen tot BCN, les rues del Barça (i ho sóc), els afters, la gent que va amb bici boja per les voreres, la gent que parla cridant... i m'aguanto. Forma part de la convivència de la ciutat, o no? Els laics què més voldríeu prohibir? Les esglésies? Les bíblies? Cremareu convents? Això em sembla que ja ho vam viure i no va anar massa bé per ningú. Per si algú ho diu és cert. No m'he documentat i no vaig a missa. La millor teràpia per no manifestar-se és treballar i treballar per aixecar el país que molta falta li fa.

dijous, 29 de juliol de 2010

Sempre que miró a l'hortizó em pica un culló

(El títol és un ganxo de marketing perquè llegiu l'article)

La veritat és que últimament entre l'estatut, la prohibició dels cornuts braus, només ens toca pagar el beure. A mi em sembla bé. Vaig llegir un llibre que recomano com a idea de futur per arribar a tenir la república catalana de nou, "Cataconya" de David Duran. Aquest llibre planteja "La Via Ridiculista d'Accés a la Independència" i començo a pensar que podria ser una bona estratègia. En comptes de marxar d'Espanya, que ens facin fora perquè no ens suporten i no som dignes de ser espanyols. Com ho veieu? Un cop siguem independents ja tornaríem al seny però fins llavors rauxa espanyola.

L'estratègia actual de voler mal a Espanya no em sembla correcta. Penso que nosaltres hem de voler la independència però no el mal dels altres països ni de la seva gent. No és digne d'un bon català penso. Som gent pacífica i no ens agrada cridar. De fet "destruir" Espanya és impossible i per tant cremar una bandera espanyola o insultar a la seva gent són mostres xenòfobes que no ens portaran enlloc. Jo penso que si som forts i valents amb les nostres conviccions, arribarà un moment que per pesats no ens hi voldran.

Se que és difícil però s'aconseguiria de forma pacífica. Altres vies de confrontament ens duran a una guerra civil entre Catalunya i Espanya. Això no ens interessa de cap manera. Primer perquè una guerra és terrorífica i no hi ha guanyadors, i després perquè no tenim ni exèrcit i si hem de tornar a anar a cop de falç l'hem cagat. No sabríem ni on trobar-ne de falç i, a més a més, ja sabem què ens passa quan sortim amb la falç, ens rebenten i seguim igual o pitjor. Jo no sóc partidari de celebrar dues derrotes com a festes nacionals, amb una ja en tenim prou.

El problema principal és que l'enemic el tenim a casa. A mi em fot més por l'Alícia Sánchez Camacho del PP que el Rajoy, i més si és negra nit i me la trobo de cara de sobte. Són gent que té unes idees al cap en un país que no serà mai el seu. Aquest resentiment constant no els deixa viure i penso que realment fan una feina molt desagraïda. A més a més, parlen de Catalunya i d'unes idees com si fóssin les que tenim de tota la vida, i com que tenen dialèctica, a vegades sonen creïbles i tot. D'això n'era un mestre en Josep Piqué. Escoltant-lo quan parlava, hi havia moments, que per feblesa acabaves assentint la seva cantarella...fins que dèies; no,no! aquest tiu és del PP.

En fi si poguéssim anar pensant estratègies pacífiques per anar cap a la independència estaria bé. Per cert, també seria interessant començar a explicar si, un cop independents, ens governaríen els mateixos a Catalunya, o de cop i volta, els nostres polítics estarien a l'alçada de la grandesa del nou embrió?

No patiu que quan passi això ja em presentaré a president...

dimecres, 28 de juliol de 2010

Els toreros

Es veu que prohibeixen els toros a Catalunya.

I he descobert, tot escoltant els experts en tauromàquia, que torejar, a banda de ser un art, és una mostra de valentia, de poder i fins hi tot de masculinitat (tot i que hi ha dones que toregen, que no deuen saber aquest petit detall).

Anava errat.
Jo em preguntava, quines ocurrències són aquestes d'emprenyar un toro i plantar-s´hi davant a veure si es pot esquivar? Que tenen moltes vides i se la poden anar jugant cada setmana a la plaça de toros?
Per que no ho fan amb cautela i cura? Per que ho fan pedantment i amb xuleria?

Ingenu de mi.
Em pensava que posar-se per que si davant d'un toro era una mostra d'inconsciència, de poca-soltada i d'imbecil·litat.

Per que no ho fan amb trens?
Al meu humil parer, posar-se davant d'un tren i jugar a apartar-se en l'últim instant, és el mateix. Cert és, que al tren no el pots matar ni tallar-li la cua ni les orelles, però sempre pots fotre-li una pedrada i rebentar-li les finestres. En el fons, és igual d'estúpid, però menys cruel.
Trenejar també és un art? Una mostra de valentia?

Que ignorant que sóc en tauromàquia....

dimecres, 30 de juny de 2010

La llei de la compensació arbitral

Sempre m'ha fet gracia la llei de compensació dels arbitres de futbol.

En resum, seria que quan cometen un error (generalment un targeta exagerada, un penalti massa dubtós, o una falta que veu tothom menys ell), per equilibrar el greuge comès, compensen l’errada. Sona maco i just.

Un exemple: Pita una falta a favor de l’equip A, i treu targeta a un jugador de l’equip B. Veu que s’ha passat. A la següent jugada pita la una falta a favor de l’equip B i treu targeta a un jugador de l’equip A. Tot compensat.

La realitat es
1- L’arbitre s’equivoca el primer cop (un error el pot tenir qualsevol. Un jugador de l’equip B rep un targeta injusta. Podem perdonar l’error donat que es un primer error)
2- L’arbitre, llavors pita una falta a favor de l’equip perjudicat (dos errors ja no els té tanta gent.)
3- El jugador que ha comes la segona falta, de l’equip A, rep targeta per compensar la targeta d’abans (3 errors seguits. Això ja no ho fa qualsevol. El jugador de l’equip A que rep la targeta deu estar content: “t’equivoques 2 cops tu, i me les carrego jo” )

Des de quan un error s’arregla amb un altre error?
Quina culpa té de l’error de l’arbitre el segon jugador que rep la targeta?
Cal que les conseqüències dels errors de l’arbitre caiguin sobre els jugadors premeditadament (donat que, tret del primer error, tots els altres son fets a consciència)?

I es que pretenen que els arbitres siguin Deus al camp de futbol, quan son éssers humans . De fet, són desconeguts amb poder, rodejats d’estrelles (que tot sovint, saben el reglament millor que ells).

dimecres, 14 d’abril de 2010

Entrepans per emportar

El cas, és que a vegades, he d'anar a un bar i demanar un entrepà per emportar.

I tot sovint m'hi posen un tovalló de paper.
Quina és la utilitat d'un tovalló? Doncs genèricament un tovalló és per eixugar-se i netejar-se, del quan es dedueix que el tovalló ha de ser més net i eixut que el què s'eixuga. Però alerta! Els tovallons dels entrepans enduts d'un bar no entren dins dels genèrics.

Que passa? Doncs que els senyors que amablement em despatxen l'entrepà, em posen el tovalló embolicant l'entrepà, i amb una freqüència alarmant, dins el paper de plata que envolta l'esmentat entrepà. Per tan, el tovalló queda tot brut de la matèria que hi ha entre els dos talls del pa. Incomprensible.

Perquè dimoni vull jo un tovalló brut de tomàquet i truita? Perquè he d'estar cinc minuts desenganxant el formatge del tovalló? He de reciclar tot l'oli que xupa el tovalló abans no li faci una queixalada?

I dic jo, no és més fàcil posar el tovalló net dins la bossa que sempre m'ofereixen per endur-me l'entrepà?

dimarts, 13 d’abril de 2010

Mans lliures...o no.

De per sí, la imatge de veure a algú parlant sol ja es fa extranya. Tots comencem a estar habituats a observar com la gent parla sola, ja sigui des del cotxe estant, com en qualsevol altra situació.
Seria absurd negar que la introducció del mans lliures ha aportat moltes comoditats en determinades situacions, si be ja fa temps que considero que la gent en fa un gra massa.
És innegable que quan algú necessita les dues mans per a fer alguna cosa, posem per cas el fet de conduïr, l'acció de parlar per telèfon es converteix en un merder ja que les opcions que ens queden acaben sent reduïdes. O be podem aguantar l'aparell entre l'espatlla i l'orella, tot torçant el coll en un posició gens còmoda, o be podem optar per intentar fer el que estàvem fent amb una sola ma mentre amb l'altra sostenim el mòvil, o be podem fer ús dels múltiples artilugis concebuts amb l'objectiu de mantenir les mans lliures. Fins aquí suposo que estarem d'acord.
La meva estupefacció apareix quan es produeix una cosa sense l'altra, és a dir, quan s'utilitza el "mans lliures" sense tenir la necessitat de tenir ambdues extremitats disponibles. És llavors quan tot plegat es converteix en una contradicció, perque és amb el propi ús del mans lliures que aconseguim l'efecte invers, o el que és el mateix, ocupar-nos ambdues mans. Miraré d'explicar-me. Quantes vegades heu vist algú parlant per telèfon (a primer cop d'ull, parlant sol...) tot aguantant el telèfon mòvil amb una ma, mentre amb l'altra s'acosta el micròfon a la boca? Jo ho veig una pila de vegades al dia. Gent que per no posar-se el telèfon a la orella, seguint el mètode tradicional, i d'aquesta manera ocupant només una de les seves mans, prefereix tenir un auricular a l'orella, un telèfon a una ma, un petit micròfon a l'altra, mentre un cable uneix tots aquests gadgets. Resultat: tot ocupat pel fet d'utilitzar el mans lliures!
No se exàctament què empeny a aquesta gent a complicar-se tant la vida, però cada vegada veig més clar que, en certa mesura, com més tecnologia tenim, més rucs ens tornem...

divendres, 19 de març de 2010

Atuntament de Barcelona

Caldrà preguntar-li a l'Hereu... Una pregunta que malauradament es repeteix dia sí, i dia també. I a sant de què es reitera d'aquesta manera? Doncs de donar un cop d'ull al nostre entorn, al nostre barri, a la nostra ciutat...
D'exemples n'hi ha mil, però ahir vaig poder constatar per enèssima vegada que el sentit comú a l'ajuntament de la ciutat comptal birlla per la seva absència.
Tots hem estat testimonis del gran enrenou que ha provocat el pas del tren d'alta velocitat pel bell mig de Barcelona. No entraré a qüestionar si era més bona l'opció de que passés pel litoral o be pel centre de la ciutat... No entraré a posar en dubte la seguretat d'una de les poques obres faraòniques que en ple segle XXI s'està duent a terme al mon... Em dedicaré simplement a constatar un dels molts entrebancs que tot plegat comporta al ciutadà, al veí de peu ras.
El fet és que un servidor fa uns mesos que viu al tocar del temple de la Sagrada Familia, sostre dels futurs túnels de l'AVE, i per tant fa uns mesos que soc un ciutadà susceptible de patir els agreujants de l'esmentat projecte. Sense anar més lluny ahir van començar a esbotzar el carrer Mallorca entre Sardenya i Sicilia (carrers entre els quals hi ha el passatge Maiol, indret on visc). La única manera d'entrar al passatge, sense posar-se en contradirecció, és pel mateix carrer Mallorca, fet que davant del tall del carrer es presentava com una empresa impossible. Davant la meva necessitat d'entrar-hi amb el cotxe per descarregar uns quants trastos, vaig optar per trucar a l'ajuntament i preguntar com ho havia de fer, ja que la comunicació als veíns del passatge en concret havia estat nul·la. La meva argumentació va anar, si fa no fa, de la següent manera: "Visc al Passatge; haig d'entrar-hi amb el cotxe; l'entrada pel carrer Mallorca és impossible; hauria de fer-ho entrant al passatge en contradirecció, venint del carrer València; quina solució em dona l'ajuntament davant d'aquest dilema?"
La resposta de la gent del 010, després de fer diverses consultes mentre em deixaven en espera, va ser: "Disculpi? Si... doncs em diuen que vostè no pot entrar al passatge amb vehicle...." i ja està. Sense més. Estorat per la resposta vaig preguntar que passava amb els veïns del passatge que disposaven d'un gual municipal (pel qual pagaven sense perdó les corresponents taxes)... La resposta: "Tampoc poden entrar...".
Senyor Hereu, voldria fer-li saber que estic molt content de poder patir les conseqüències d'unes decisions preses per gent amb les llums d'un nen de P3! Celebro tant veure com a alguns ens falta la feina i en canvi una colla de setmesons juguen a dirigir un ajuntament!
En fi...

dijous, 18 de març de 2010

Primera llei de Phil.

La intel·ligència d'una persona és inversament proporcional a la potència del seu cotxe.

dijous, 11 de març de 2010

TDT o JoDT

Des de fa força temps que el bombardeig és constant. Que si ja s'acosta, que si ja és aquí, que d'aquí poc ja no existirà... Sembla ben be una profecia de Nostradamus. I de fet hi ha prou coses en comú.
Tots hem estat testimonis de la llarga campanya que els diferents governs han dut a terme recordant-nos totes aquelles accions que per part nostra havíem de fer. Que si canviar i reorientar les antenes dels terrats, que si comprar un descodificador extern o be un televisor que ja el porti incorporat, que si això, que si allò... I per part seva? Que hi han d'aportar en aquest canvi? Doncs pel que se sobreentén (les campanyes mai han parlat de les seves obligacions...) ells s'haurien de responsabilitzar de que la nova plataforma digital, si més no, funcioni. Ara ja el compte enrere és una realitat, i jo no se vosaltres, però almenys a casa meva mirar la tele s'ha convertit en tota una loteria. Mai saps amb quins canals tindràs la fortuna de passar aquella estona. Si plou, no es veu. Si venta, tampoc. I si neva (per sort ja ho hem pogut comprovar) tres quarts del mateix. Parlant en plata, tot plegat funciona com el cul: peta força sovint i el tema comença a fer pudor!
Però per xulos ells, i malgrat l'evident necessitat, ells optaran per una total apagada analògica per a deixar pas, en exclusiva, a la televisió digital. I per tant, deixant un bunyol enorme perque ens el mengem com més ens agradi. I com era d'esperar, hi ha hagut moltes queixes i preguntes. Les seves respostes (altrament evasives) es resumeixen en que aquells usuaris que tinguin problemes per veure els diferents canals, hauran de reorientar les seves antenes. Com si reorientant les antenes aconseguissim anul·lar el fred, la pluja, el vent i la neu...
Una vegada més ens la foten doblegada... Amb tots aquests abusos, d'aquí poc ja no tocaran vores...

dimecres, 24 de febrer de 2010

L'hàbit de lectura

He llegit al diari que el jovent d'avui en dia, cada cop llegeix menys.
Per començar, suposo que parla de que el jovent llegeix menys llibres, perquè el que és missatges de mòbil, estic segur que el jovent d'avui en dia, en llegeix més que el jovent de fa 20 anys.

I si de llibres parlem, es normal que llegeixin menys, donat que les escoles refrenen i bloquegen el gust per la lectura a tots els estudiants. M'explico:

Cas 1- Noi que no té l'habit de llegir.
Un noi que no té l'habit de llegir es troba que a l'institut li fan llegir Josafat, Laura a la ciutats dels Sants, Solitud, L'auca del senyor Esteve, El llibre de les bèsties, Aloma.... fins hi tot Fuenteovejuna, El sombrero de 3 picos i algun capitol del Quixot.
És evident, que si no tens l'habit de llegir, amb aquests llibres no l'aconseguiràs.
No són ni llibres de lectura fàcil, ni llibres per adolescents.

Cas 2- Noi que ja llegeix.
Vol llegir les fundacions de l'Asimov, però es clar, com que cada trimestre ha de llegir les noveles obligatories (l'Escanyapobres, la plaça del diamant, Curial i Güelfa, etc...), tampoc pot llegir el que vol/li agrada, i acaba avorrit de la lectura, amb un pilot de llibres pendents de llegir per quan acabi l'institut.

Si l'objectiu es fer gent culta e intel·lectual, els resultats ens mostren que aquesta no es la manera.
Si l'objectiu es crear l'hàbit de llegir, en Harry Potter, el Mundodisco, la brujula daurada, o el mateix Tolkien haurien d'estar com a principals lectures.

El problema és que passar de Enid Blyton a Salvador Espriu, no només es molt dur, si no que, a vista del que diu el diari, és molt poc pràctic.

Es com si pel fet de veure "Ben-Hur", "Els 10 manaments" i "Quo Vadis" ens haguesim de fer catòlics i anar al seminari.

El cinema és millor a l'estiu... o no.

És hivern, aparco la moto, em penjo el casc al braç esquerra, d’aquella típica manera en que intrdueixes la mà pel coll i la treus per la visera de manera que el casc et queda al colze, i entro al cine.
Cony, aquí hi fot calor! em trec la jaqueta i me la penjo al braç on hi porto el casc. Compro l’entrada i vaig cap a la cua de les crispetes.
Me’n compro unes de mitjanes, que també aguanto amb la mà esquerra, i una Cocacola gran, que agafo amb la ma dreta després d’haver-me guardat el canvi. Vaig cap a la sala 3 i un home em demana l’entrada.
AMB QUÈ LI ENTREGO, AMB LA PUNTA DE LA FAVA?

Senyors propietaris de cinemes, tant costa muntar-ho de manera que et demanin l’entrada abans de comprar el menjar?

dilluns, 22 de febrer de 2010

I a tu què et sembla?

De per sí, ja son prou superficials, però quan hi afegim aquella dosi d'absurditat, llavors ja no hi ha qui ho aguanti.
M'explicaré.
Qualsevol de nosaltres s'ha trobat en aquella situació en la que, tot estant a la cua del cinema, a la barra d'un bar o en un concert, ens trobem allò que se'n diu "un conegut". Gairebé sense excepció les converses resultants d'aquests fortuïts encontres acaben sent totalment planes i plenes de respostes que, molt probablement, acabaran a la paperera de reciclatge de la nostra ocupada memòria. El problema sempre es presenta quan la primera cosa que diu la persona "retrobada" és: "Ei! què fas per aquí?"... Buffff..... És en aquest moment que tot el meu sarcàsme i la ironia àcida es barallen aferrissadament amb la lògica i els estàndards de la bona convivència. "I a tu què et sembla?", "El mateix que tu!!!!!" em dic per mi mateix, mentre tot un ventall de respostes d'allò més absurdes se'm van passejant per la punta de la llengua: "Mira, he vingut a jugar a golf" o be "És que m'estic preparant per una expedició a l'anapurna...". La primera xorrada que em passi pel cap seria bona per respondre la típica pregunta, si be sempre acabo articulant una resposta ràpida i etèria. Cal posar-me en aquesta tessitura? Cal? Jo crec que no.
Aturem l'ús d'aquesta pregunta com a estratègia per trencar el gel!! Ja prou, siusplau... no se quan temps més podré seguir contenint totes les respostes que la inapropiada pregunta mereix.

diumenge, 14 de febrer de 2010

El canvi als supermercats

Ara hi ha una nova moda als supermercats.
A l'hora de pagar, un es treu la cartera/bitlletera per extreure'n els bitllets. Com que en breus instants et tornaran el canvi, no guardes la cartera/bitlletera. I vet aquí la moda. La caixera et dona el tiquet, els bitllets i les monedes, ben apiladetes a una sola mà.
La situació que es genera és que amb una sola mà, he de separar el tiquet de compra (que generalment va a la bossa de la compra), les monedes (que generalment van a la butxaca o al moneder) i els bitllets (que van a la cartera/bitlletera esmentada abans). Ni el Tamariz té tan domini dels dits en una sola mà.
No oblidem no obstant, que vivim en societat, i que tot sovint, estem en una cua amb gent darrera, esperant el seu torn de pagar, així que els malabarismes de separació tiquet-moneda-bitllet s'ha de fer amb gràcia (no féssim el ridícul) i amb fluidessa (la gent no te perquè esperar a que jo guardi les coses).
No hi ha cap caixera que vagi ha comprar i es trobi amb aquesta situació?
Qui els hi ha ensenyat la bestiesa de donar tot el canvi junt a una mà?
El seu sentit comú, es comú a qui?

diumenge, 7 de febrer de 2010

Aneu a cagar a casa vostra

Sempre que surto de viatge, sigui lluny o a prop de casa reafirmo que no hi ha res com cagar al wàter de casa! Mira que n'hi ha de millors, de més bonics, de més luxosos i tot el que vulgueu però no n'hi ha cap com el de casa de cadascú. És ben curiós però és un fet bastant comú en la majoria de gent que conec. Cadascú troba millor el que té a casa. Igualment també passa una mica amb el llit propi. Sempre dormim millor amb el de casa que qualsevol de fora. Si també us passa sapigueu que sou normals.

La gent que enganya al semàfors

De temes de conducció en podríem fer llibres, només explicant situacions durant un viatge de La Seu d'Urgell a Barcelona per exemple.

Hi ha una cosa que toca la pera quan estàs com a conductor a les boniques fileres de vehicles en un semàfor esperant que es posi verd. Si ets el primer de la fila no treguis els ulls del semàfor perquè ets responsable de tots els que et vénen al darrera, però així com no t'has d'empanar si ets el primer, tampoc has de sortir abans d'hora fent una falsa sortida. No parlo de quan el semàfor ja comença a canviar de color i les motos surten jugant-se el tipus, no, jo vull dir quan no hi ha cap pampalluga de canvi de color ni res i el primer fa un moviment com d'iniciar la marxa i no està verd. Tots els vehicles de darrera inconscientment fan la intenció de posar primera marxa o de fins i tot iniciar el desplaçament, que al cap de pocs segons, veus que no ha servit per res.

 Fins que tothom se n'adona estem perdent el temps, i a sobre quan es posa verd de veritat estem un altre cop despistats. En fi ineficaç total. Estigueu-vos quiets i no toqueu els collons fent sortides falses als semàfors empanats!!!!

Els Pakis al seu rotllo

La comunitat de pakis escampats per tot arreu i oberts que venen de tot i a totes hores ja no cal debatre si és exitós o no, perquè ja és massa tard. No hi tinc inconvenient. El que si que em toca la pera cada vegada que hi vaig és perquè t'atenen sempre PARLANT amb algú altre. Normalment amb una mà et cobren i amb l'altra parlen per telèfon amb el seu idioma amb jo que sé qui. Sinó estan al telèfon, poden estar parlant entre ells dins de la mateixa botiga i tu esperant o ni et miren a la cara quan t'atenen. A mi això em toca la pera. Estic temptat de dir-los algun dia: "Vols fer el favor d'estar per mi i no parlar amb algú altre mentre m'atens!!!!" Potser és una qüestió cultural i no ho sé veure...de tota manera potser millor això que la dependenta autòctona de casa nostra que et pregunta i analitza tota la teva vida mentre compres una barra de pa. Els extrems són una pedra.

Hi ha pocs endolls

Això va pels dissenyadors de cases, arquitectes, enginyers o qui toqui. No entenc la proporció o ratio que es calcula a les cases, hotels i tota mena d'edificis entre els endolls instal·lats i els aparells que tenim necessitat d'endollar simultàniament. Cada vegada hem d'endollar més coses i em dóna la impressió que la majoria dels estipulats d'inici, ja estan assignats d'entrada. M'explico.

Els endolls de la nevera, la rentadora, la caldera, el microones, la tv o la làmpareta de la tauleta de nit, ja no hi pots comptar per altres usos. Un cop assignats aquests endolls, quan es pensa una instal.lació, hauria de ser el moment de veure quants d'altres ens permetran endollar coses puntuals. Em sembla que això ja no es té massa en compte.

Què fem quan hem d'endollar un portàtil, un mòbil, una càmera de fotos o alguna altra cosa de forma puntual. Doncs que no hi ha endolls lliures!

Amics que penseu aquestes coses, FOTEU TOTA LA CASA PLENA D'ENDOLLS que les cases no són com les de 1910!

Plego que se m'acaba la bateria i no tinc cap endoll a mà...;-((

dimecres, 3 de febrer de 2010

El ratolí del Mac

El ratolí del iMac, anonemat mighty mouse (ratolí mític) és super innovador: Sensibilitat tàctil, rodeta de 360º (clickwheel pels enrotllats), electromagnetisme, botons laterals, moviment òptic....
Ho té tot. No obstant això, és un dels pitjors ratolins del mercat.
El moviment òptic no té cap avantatge. De fet a moltes superfícies no va, i a les que si que funciona, cada cert temps, el punter, sense que se li demani se'n va directament a la cantonada del monitor. Al ser òptic, no té bola que s'embruti, i per això, per compensar, han pensat que la rodeta per fer scroll amunt i avall, segueixi el mateix principi que les boles de posició dels ratolins no òptics. I com que Apple és més que ningú, han decidit que s'embruti igual, però que netejar-ho sigui més difícil. Així la suposada rodeta del ratolí que pot anar en 360º, amb 2 o 3 mesos, no et fa ni mig grau. Ni amunt ni avall, ni dreta ni esquerra. I evidentment, no és desmuntable, o sigui, que netejar-lo té més aventura i fantasia que la última peli de l'Indiana Jones. Vet aquí un exemple de com netejar-lo, i un de com desmuntar-lo.
I que hem de dir del botó dret? Doncs ja pots clicar-lo (no és un botó, es clar, és la carcassa sensible al tacte, que és més guai), que el ratolí decidirà si et fa l'acció del botó dret o segueix fent la de botó esquerra.
A qualsevol botiga trobes ratolins a meitat de preu, que són infinitament superiors. De fet un ratolí, és un xip de merda, i 3 peces de plàstic. No es tan difícil.
Em costa de creure que una empresa que és capaç de crear un iphone, no sàpiga fer un ratolí que pugui competir amb els ratolins fets a l'engròs a Xina.
De fet, si no el regalesin amb l'iMac, probablement aquests ratolí seria tan utilitzat com l'iexplorer6, l'spectrum o el maquillatge de la Senyorita Pepis.
Estic segur que l'Steve Jobs no utilitza aquest ratolí, o se'l canvia cada 2 mesos.

dimarts, 26 de gener de 2010

Som gent pacífica i no ens agrada cridar

Ep món,

Inauguro aquest bloc per cagar-me en la mare que va parir a tothom qui no foti bé la feina, no treballi per un país millor, sigui mentider, gandul o estafador, entre altres coses. Els catalans i catalanes fa molts segles que penquem com a condemnats i sabem que el treball és el millor per tirar endavant. Per tant, aquest bloc és un espai més a la xarxa per mirar de ser crítics veient la realitat que ens trobem cada dia. Tots aquells que us faci mandra o vergonya llegir i escriure al Bloc aneu a veure la tele. La resta esteu salvats. De moment!

Quina competició esportiva s'hauria de fer a Barcelona el 2022