Sempre que miró a l'hortizó em pica un culló

(El títol és un ganxo de marketing perquè llegiu l'article)

La veritat és que últimament entre l'estatut, la prohibició dels cornuts braus, només ens toca pagar el beure. A mi em sembla bé. Vaig llegir un llibre que recomano com a idea de futur per arribar a tenir la república catalana de nou, "Cataconya" de David Duran. Aquest llibre planteja "La Via Ridiculista d'Accés a la Independència" i començo a pensar que podria ser una bona estratègia. En comptes de marxar d'Espanya, que ens facin fora perquè no ens suporten i no som dignes de ser espanyols. Com ho veieu? Un cop siguem independents ja tornaríem al seny però fins llavors rauxa espanyola.

L'estratègia actual de voler mal a Espanya no em sembla correcta. Penso que nosaltres hem de voler la independència però no el mal dels altres països ni de la seva gent. No és digne d'un bon català penso. Som gent pacífica i no ens agrada cridar. De fet "destruir" Espanya és impossible i per tant cremar una bandera espanyola o insultar a la seva gent són mostres xenòfobes que no ens portaran enlloc. Jo penso que si som forts i valents amb les nostres conviccions, arribarà un moment que per pesats no ens hi voldran.

Se que és difícil però s'aconseguiria de forma pacífica. Altres vies de confrontament ens duran a una guerra civil entre Catalunya i Espanya. Això no ens interessa de cap manera. Primer perquè una guerra és terrorífica i no hi ha guanyadors, i després perquè no tenim ni exèrcit i si hem de tornar a anar a cop de falç l'hem cagat. No sabríem ni on trobar-ne de falç i, a més a més, ja sabem què ens passa quan sortim amb la falç, ens rebenten i seguim igual o pitjor. Jo no sóc partidari de celebrar dues derrotes com a festes nacionals, amb una ja en tenim prou.

El problema principal és que l'enemic el tenim a casa. A mi em fot més por l'Alícia Sánchez Camacho del PP que el Rajoy, i més si és negra nit i me la trobo de cara de sobte. Són gent que té unes idees al cap en un país que no serà mai el seu. Aquest resentiment constant no els deixa viure i penso que realment fan una feina molt desagraïda. A més a més, parlen de Catalunya i d'unes idees com si fóssin les que tenim de tota la vida, i com que tenen dialèctica, a vegades sonen creïbles i tot. D'això n'era un mestre en Josep Piqué. Escoltant-lo quan parlava, hi havia moments, que per feblesa acabaves assentint la seva cantarella...fins que dèies; no,no! aquest tiu és del PP.

En fi si poguéssim anar pensant estratègies pacífiques per anar cap a la independència estaria bé. Per cert, també seria interessant començar a explicar si, un cop independents, ens governaríen els mateixos a Catalunya, o de cop i volta, els nostres polítics estarien a l'alçada de la grandesa del nou embrió?

No patiu que quan passi això ja em presentaré a president...