I a tu què et sembla?

De per sí, ja son prou superficials, però quan hi afegim aquella dosi d'absurditat, llavors ja no hi ha qui ho aguanti.
M'explicaré.
Qualsevol de nosaltres s'ha trobat en aquella situació en la que, tot estant a la cua del cinema, a la barra d'un bar o en un concert, ens trobem allò que se'n diu "un conegut". Gairebé sense excepció les converses resultants d'aquests fortuïts encontres acaben sent totalment planes i plenes de respostes que, molt probablement, acabaran a la paperera de reciclatge de la nostra ocupada memòria. El problema sempre es presenta quan la primera cosa que diu la persona "retrobada" és: "Ei! què fas per aquí?"... Buffff..... És en aquest moment que tot el meu sarcàsme i la ironia àcida es barallen aferrissadament amb la lògica i els estàndards de la bona convivència. "I a tu què et sembla?", "El mateix que tu!!!!!" em dic per mi mateix, mentre tot un ventall de respostes d'allò més absurdes se'm van passejant per la punta de la llengua: "Mira, he vingut a jugar a golf" o be "És que m'estic preparant per una expedició a l'anapurna...". La primera xorrada que em passi pel cap seria bona per respondre la típica pregunta, si be sempre acabo articulant una resposta ràpida i etèria. Cal posar-me en aquesta tessitura? Cal? Jo crec que no.
Aturem l'ús d'aquesta pregunta com a estratègia per trencar el gel!! Ja prou, siusplau... no se quan temps més podré seguir contenint totes les respostes que la inapropiada pregunta mereix.